Historia

Artículo extraido de la Revista De Cap a Peus – Abril 2009 – Nº 538

L’origen utòpic del Pla

“El sector La Sagrera-Sant Andreu és actualment, després del radical procés de transformació olímpica, l’última gran reserva de sòl urbà de Barcelona, i ha estat objecte, des de 1983, de diversos estudis i propostes.”

Aquest és l’inici de l’article Una oportunitat emergent del llibre Barcelona-Transfer (1984-1994) dels arquitectes Manuel Arenas, Manuel Gausa, Miguel Ruano i Xavier Basiana. Es tracta d’un estudi imprescindible per entendre com va començar el procés de transformació que estem vivint amb l’arribada del Tren d’Alta Velocitat (TAV).
Amb els Jocs Olímpics la ciutat bullia de transformacions urbanístiques. Aquest grup d’arquitectes va observar durant els anys 1987 i 1988 que Barcelona s’obria el mar, es creaven les rondes, el complex esportiu de Montjuïc… però els barris perifèrics de la ciutat com La Sagrera no sortien als mapes.
Xavier Basiana, un dels arquitectes, provenia del moviment veïnal de La Sagrera on va ser president de l’Associació de Veïns. “En aquells anys ja es parlava de portar el tren d’alta velocitat a Barcelona i vam començar a idear el projecte de crear l’estació Nord de la ciutat amb trens provinents de Madrid i en direcció cap a França”, comenta Basiana, que ara es dedica a gestionar el fantàstic espai cultural de La Nau Ivanow al barri veí de la Sagrera. Els inicis van ser plens d’il·lusions i amb moltes ganes i van contactar amb el promotor americà Travestet (inversor de l’Hotel Arts, entre d’altres) que els va finançar l’estudi urbanístic del projecte. La iniciativa va anar a parar a mans de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona de l’època, que hi va creure, però va prioritzar el projecte dels Jocs Olímpics. A partir d’aquest moment van contactar amb l’arquitecte de prestigi internacional Norman Foster, que va accedir encantat a col·laborar amb ells.
Mentrestant, l’empresa La Maquinista Marítima i Terrestre es plantejava marxar de Sant Andreu, per la qual cosa els terrenys es podrien aprofitar per la futura arribada del TAV. D’aquesta manera, la proposta inicial només abraçava La Sagrera i va ampliar-se des de la plaça de les Glòries fins el Nus de la Trinitat. Amb tot plegat, va haver-hi el contratemps que l’empresa del financer americà va fer fallida i no hi havia diners per finançar el projecte en el què els joves arquitectes treballaven i per això van decidir buscar suport per una altra banda. “Vam decidir que era el moment de fer públic el projecte a la ciutat de Barcelona i als mitjans de comunicació”, comenta Basiana. Més tard, va servir com a referència en el futur Pla Sant Andreu-Sagrera que coneixem avui en dia.
Dins del macroprojecte que Basiana i els seus companys arquitectes van realizar, hi havia el Sagrera Station dels anys 1990-1991 on es feia un estudi del potencial de les 74 hectàrees d’instal·lacions obsoletes des de l’actual Pont de Calatrava fins al triangle ferroviari. Després van realitzar el Rec Comtal, datat entre el 1991-1994, amb la incorporació de l’arquitecte Norman Foster, amb el qual es volia recuperar el rec comtal provinent de Montcada i Reixac fins a la plaça de les Glòries. Basiana explica que l’avantatge d’aquest projecte era que l’entorn del riu tenia la filosofia de l’arquitecte Sardà, és a dir, el futur entorn per on transitava el rec era uniforme amb edificacions de planta baixa per oficines i comerços i la part superior de pisos.
A partir d’aquest moment, l’Ajuntament va sectoritzar el projecte del Pla i es va anar perdent l’objectiu de l’estudi original de Basiana i els seus companys de veure-ho com un tot unitari amb la creació d’un parc lineal que anava de la Trinitat fins al Parc de la Ciutadella, passant per Glòries. L’any 1992-1993 es crea el projecte Via Verda que era una evolució del projecte del Rec comtal però ara el color blau del riu passava a ser un parc lineal verd.
Després de gairebé vint anys i de discrepàncies polítiques entre la Generalitat i l’Ajuntament que aturaren el projecte, el Pla Sant Andreu-Sagrera tirarà endavant d’una forma molt diferent a la que somiaven aquell grup jove d’arquitectes. Havien previst un barri peatonal, on els veïns poguessin passejar, amb equipaments, centres culturals, i en Basina confia en què l’Ajuntament prioritzi la creació d’un bon parc lineal abans que el projecte La Núvia de Frank Gehry.
Xavier Basiana és arquitecte i fotògraf

Anuncio publicitario